
E Gèli Fossat es un bòn jugaire, pron pedagogic, coma nos l’aviá fa legir li a dos ans am’un Les Noms de l’eau en Vaucluse, en cò de L’Harmattan.
Tòrna am’un segond librilhon, aqueu sus la Toponymie du pays d’Arles. L’obratge, en francés ditz, ben segur, un molonàs de noms d’endrechs en occitan.
Mai es pas tant simple.
« Li a fòrça trapèlas e faus amics », que nos avisa l’autor, « bòrd que quand lo sens premier es plus entendut, lei noms de luec son mai que d’un còp atrivats per de noms d’una forma vesina ».
Segur l’occitan se tròba dins la màger part d’aquelei noms d’endrechs onte marcham, laissam la veitura o que legissèm dins lo jornau… Pasmens…
Vaquí Verquières, la dòta en lenga occitana, que lo nom a caminat fin qu’a significar « bòna tèrra ».
L’explica nos vèn dau latin e de l’occitan.
Tot parier de l’Escampadou, que sèrv pèr escampar l’aiga après lo molin a Maussana.
Dau temps que la Provença èra alemanda

Mai amé La Gaze (Lei Santas) ò La Gaffe (Barbentana), lei causas s’embrolhan una briga : nos vèn segur dau latin vadum, passat a l’occitan gafa , per lo mejan de la germanisacion dau latin…
E nòstrei Guarrigues, se, segur, dison ben que i trobarem fòrça garrics , nos vènon pasmens de temps mai ancians, quand lei parlats dau Ligure utilisiavan aqueu mòt per dire lo plantum que cressiá sus lo rocàs.
Mai fin qu’ara siam totjorn dins lo ròdol de l’occitan.
Es pas lo cas amé La Galine (Sant-Romieg), que pasmens se trobariá pas mens occitan qu’aqueu nom de polalha.
Gèli Fossat nos sotalinha qu’una familha de proprietaris es ben presenta dins leis actes oficiaus tre lo sègle XIII : encara un German, Gailanus, que nos rementa qu’a l’edat mejana, la Provença èra sota admenistracion burgonda.
E, tot parier, podètz ben agachar la carta IGN, a Aureilles, veiretz pas que que siegue que ressembla a nòstre pavalhon auditiu.
Ges d’auricula aquí, mai simplament la piada dau proprietari d’una vilà romana, qu’eu benleu leis aviá ben desvelopadas leis aurelhas, Aurelius.
E es encara lo cas de Malhana. Mistral a viscut, se podem dire, sus lei tèrras d’un antic Mallius.
Dur ! dur ! L’occitan raja pas totjorn au bornèu
Ren de mai provençau qu’aquela ribiera ferotja que son nom pasmens deu ren a l’occitan : dreu qu’es pre latin mai atrivat per lo latin dur (que trobam encara dins Droma o Dordonha) e antia, que mai que d’un riu d’Auvernha se ditz Ance.
Enquistaire dei cartas, Gèli Fossat descava coma aquò mai de dos cents noms d’endrechs dau país que va de la Camarga a Tarascon.
E una dei rasons de se’n congostar, es ben qu’aquelei noms lei trobam quasi de’n pertot en Provença.