
Aviá crebat l’uou en 1943, dins la clandestinitat, amé de jornalistas dau Petit Marseillais, un quotidian dei mitans d’armators marsilhés naissut en 1873, mai qu’èra tombat dins la collaboracien en 1940-41.
« A la Liberacien, t’auriáu faugut vèire coma se fasiá lo jornau » que me disiá un ancian, dins leis annadas 80, « am’un estilò dins la man, e un revolver sus la taula ! » A l’epòca es l’organe dau Frònt Nacionau de la Resistència. Parteja son estampariá amé lo quotidian dau PCF Rouge Midi, que clavarà en 1947. Alòr vèn lo jornau oficiau dei comunistas provençaus, e crèa son besson de l’autra man dau Ròse, amé L’Hérault du Jour.
Mai que d’una empacha despuei trenta ans

Assaja a l’epòca de renovelar son imatge, mai lo reviscolament es tanben politic, e duèrbe una crisi amé lo PCF. Lei renovators fugisson. Lo jornau patisse totjorn que mai de l’espoutiment dau monde industriau e obrier, e dei casudas electoralas dau Partit Comunista. Es aqueu, amé sei comunas, qu’assegurava una bòna part dei recèptas publicitàrias de La Marseillaise. Barlinga-barlanga , contunha de resquilhar jusqu’ais annadas 2010, onte sa còla , alassada, romega totjorn que mai.
Après lo depaus de bilanç de 2014, es la saunada. Les éditions des Fédérés, lo novèu baile, totjorn ligat a la Federacien 13 dau Partit Comunista, provòca 91 licenciaments, acta la fin de son imprimariá, e de son servici fotò…e plen de jornalistas assajan alòr de se sauvar d’un ambient anciós. Aqueu jornau, aperavans, aviá trobat lo mejan de faire partir son unic Grand Prèmi Albert Londres, Felip Pujol, premiat en 2014.
Un quotidian dubert a la lenga occitana

Despuei 1985, a l’iniciativa de Glaudi Barsotti e d’una còla onte trobam pereu Pèire Assante e Tonin Olles, La Marseillaise prepausa cada dijòus, una pagina tabloïd tot en occitan. E l’associacien que la sosten, Leis Amics de Mesclum, organisa un concors litterari e publica un armanac qu’an pas d’equivalent en Provença. Un biais partejat per mai que d’un ; dins lei darriereis annadas dau siècle XX, èra pas tant rare d’entendre de monde se parlar mai o mens occitan dins la redaccien.
Es ce que dison pas lei comentators deis auvaris d’aqueu jornau, ultim provençau que depende pas d’un grop de pressa afairista : am’aqueu despareissariá l’unica publicacien quotidiana qu’assosta regularament de contenguts en lenga d’òc.