Frederic, eu, se deu de demorar seriós an'aqueu domèni Jacourette. Degun deu galejar amé la seguretat. Ja tira d’una boita d’otís de secators ai manchàs roge e negre, puei de lunetas de proteccien. una molonòta de pichons s’apinhèlon a son entorn.
E, lèu, vaquí que s’assajan a copar lei vises, pròches dau ceponàs de vinha. S’agís pas de va faire barca a travèrs . La produccien de l’an d’après ne’n seriá afectada.
« Per nosautres, en Provença coma dins totei lei país secs, la talha es corta. Es mai adaptat ai luecs onte tomba pas tant de plueja » sotalinha Elena, la dòna de la bastida, eiretiera d’una raça de vinhairons de Porrieras (Var), que baileja uei l’animacien amé leis escolans.
« Aqueu tipe de talha laissarà pas tròp de rasim venir, amé de corsons la vinha ne’n serà pas anequelida .
A cha pauc , lei nistons aprenon aquí a podar lei socas . « Puei tornaràn a la prima per desborronar , que nos faudrà levar tot ce que pompa la saba » perseguís Elena, es a dire tot ce que borreja de tròp.
«Aquelei joinei vinhairons vènon en classa per parlar de son mestier, e nos an convidats a venir vèire la vendùmia fa dos ans » nos dís Marc Vaissière, lo mestre d’escòla. « D’aquí l’idèa de seguir lei etapas màger dau trabalh de la vinha dins un vilatge que n’es son activitat premiera, mai onte pauc de monde l’i trabalha pasmens ».
« Es un biais de raprochar lo monde d’aquí de la tradicien de son país » pensa Elena. E, benlèu, deman, de far nàisser quauquei vocaciens.