Dison, aquelei nòtas, que Martin a coneissut Ricard perqué èra amic de Reboul, e tanben de Camproux. « Ricard èra un òme fòrça generós, espontanèu, estète, mai un òme d’afaires pasmens. Ai agut d’estima per eu » qu’a escrich Pere Gròs.
Il s'est éloigné graduellement de l'occitanisme en qui il ne croyait plus

« Es dins l’environament marselhés que s’es engatjat dins lo movament occitan alentorn dau Calen. L’arrestacien per afichatge de Porrieras èra « l’escasença de faire de bruch ». Amé la revista Occitània, laboratòri d’ idèias federalistas, Ricard es interessat per la concepcien federalista de l’economia, mens per leis aspècts sociaus. Puei devendrà un patron sociau, que justament despassarà lo paternalisme tradicionau per faire participar seis emplegats au capitau de sa societat.
« Mai a cha pauc s’es aluenchat de la causa occitana. Son occitanisme es un mite, mai que d’un a pantaiat que n’en sariá lo spònsòr. Reboul l’a cresut, Camproux mens. Crèsi que siguèri lo darrier a temptar una cambada vèrs eu" diguèt Guiu Martin à Pere Gròs. "A totjorn evocat son passat, seis amistats, mai ren mai. Preniá plus au seriós una lenga sensa unitat. Mai que d’un a pensat an eu dins leis annadas seissanta e sèissanta dètz per crear una revista d’idèias, mai li a mai agradat d’investir dins l’accien scientifica. A sostengut la canson de tèxte francesa.
S'il y avait eu plus de bourgeois marseillais pour qui le centre était Marseille...
« Realista, pensèt que sensa una assetada sociala e economica, un projèct tant ambiciós coma la causa occitana podiá pas anar, que sensa un supòrt economic un projèct culturau autonòme occitan podiá pas capitar.
« Tre la fin de la guèrra li cresiá plus, mai gardèt la simpatiá qu’alimenta lo mite » pòu conclure Pere Gròs.
