
Pas mai de cent mila €uròs de budget mai quasi dos cents afogats qu’asseguran la bilhetariá, sèrvon a la cantina, preparan lei repàs, vos fan intrar dins lei salas de concèrts, o vos ostalan au sieu. Correns, traversat per Argens, l’es tanben per un grand corrent de cortesia.
Dos a tres mila personas i èron entre lo 25 e lo 27 de mai, maugrat la chavana qu’amenaçèt de negar leis installaciens, e que fin finala fasiá tombar de trombas d’aiga.
En tòngs o patogàs, lo brave monde i es vengut cercar un moment joios, e rescontrar quauqueis uns dei creators màgers de la musica tradicionala d’avuei. Sembla antinomique, mai òc ! La musica trad’ es un univèrs de trobaire. En causa la mondialisacien, que fa barrutlar d’artistes.
Pour le maire la création musicale participe du développement durable

Musica rurala que ganha la ciutat, e tòrna puèi chanjada a la campanha, vaquí lo trad’ d’ara, coma l’an fa veire un còp de mai lei foletons marselhés dau Còr de la Plana, qu’endraièron ambé sa votz e sei percussiens, de farandolas dei gròssas amb un public que lei seguís coma lei sardinas seguisson la barca dei pescadors, aquelei en recèrca de fèstas intelligentas.
Sus lo pontin, nos cantan lei magolhas politicas de la costiera. Moussu T e lei Jovents aurián poscut faire tot parier, pasmens esto còp an chausit d’accompanhar lei nistons de quatre escòlas de la Provença Verda. Es lo nom d’aquela comunautat de comunas que lo premier cònse de Correns, Michael Latz, n’es tanben lo president.
Traditionnelle car rurale, la musique est partie en ville et revient transformée

E, ambé la musica tradicionala de creacien que s’entende a Correns, lo rescontre es de còps tant improbable coma reüssit. Ansin de la poesia de Santa Teresa d’Avilà, qu’inspira la trobairitz marselhesa Guylaine Renaud e lo cantaire basque Benat Achiary. Amb un materiau tant aspre coma aquelei Beatiho, emai de musica contemporana, t’an emplit la sala de l’anciana cooperativa viticòla.
E la vòuta dau Fòrt Gibron èra pas vueja per entendre, a doas votz, Alex Grillo e Danieu Biga evocar lei paraulas d’enfants rebalhadas dins d’atalhiers pedagogiques, que nos fau n’en dire quauqueis unas, tau coma siguèron dichas en francés. « J’aime les chats… même les chatouilles », o encara « mon chien fait des pompes à quatre pattes », o enfin « enfant je tombais tout le temps, mais ça n’a pas changé ».
Bien ancrés dans leur tradition et au contact d'autres musiciens eux aussi bien ancrés dans la leur

Aquela creacien, dins una musica que paradoxalament dison tradicionala, es premier lo gaubi de gents que, « bèn ancorats dins sa tradicien, escambian ambé d’autrei, elei tanben encara dins la sieuna » qu’ajusta mai Miquèu Montanaro.
E eu, a talament barrutlat que se demanda se fa encara de musica occitana. « Es lo public que me ditz que òc ! »
Es que lo fau pas oblidar aqueu public, afogats que degun conèisse vertadierament, e que, fin finala dison tot d’un còp que la musica occitana l’es bèn, qu’es tot lo contrari d’una musica conservada dins la naftalina, nos dison encara qu’es una cultura de fèsta, mai tanben que questiona la societat, e enfin son encara elei que li agrada de donar son temps per capitar una bèla dimenchada populària à Correns.