
E tot parier per la Varesa Fleur Sana, joineta que balança, segon lo grop onte juèga, entre trad e electrò-rock… Aquélei jóinei dònas, sembla qu’aprofiechan simplament dau trabalh dau feminisme de la generacien que lei a precedidas. Tranquillas.
Es ja ben diferent am’una « militanta de l’emocien » tala Elena de Renzio, dansairitz en Alemanha, e musicològa a París, avans que de s’entornar delà deis Aups rabalhar tota la riquessa màger de la musica de tradicien italiana.
Aquélei, mé d’àutrei chanúdei dònas dau pontin dei musicas trads, èron convidadas per Miquèu Montanaro, dins l’encastre dei Targas musicalas de Correns qu’an clavat fai doas setmanas. Voliá que charrèsson de « la plaça dei fremas dins lei musicas dau monde ». Passairitz ? Transgressairitz ?
« La musica tradicionala acampa, que fa reviure l’esmoguda »

A passat son temps entre Calàbria, Sardenha, Piemont o Sicila, a reculhir lei tradiciens musicalas. « Enregistraviam lei fèstas de la Passien, per exemple. E lei joines que nos vesián, per élei, aquela tradicien deveniá mai interessenta, bòrd qu’atrivava de scientifics e d’artistas… Ara, quand i tòrni, vint ans puei, en Sicília o en Calàbria, m’apercèbi qu’aquela generacien reviscola la tradicien dei cants rituaus. Es que la musica acampa, bòrd que nos fa reviure l’esmoguda ! ».
Acompanhar lo passatge d’una generacien a l’autra ? Una òbra femenina segur, va podèm pensar amé l’Ongresa Màrta Sebestyén.
A entendut cantar tot lo temps, en familha, sa musiciana de maire, ultima escolana dau compositor Kodaly. « Per ieu, pichona, èra naturau de cantar la tradicien. Ce que compreniáu pas, es que leis àutrei pichons, élei, la cantavan pas ! ».
Entre vila e campanha l’anar-venir de la musica dau pòple

Afortir lo sentiment nacionau, es bèn un ròtle de la musica dins de país d’Africa, come la Guinèa Conakry, d’onte es venguda Sayon Bamba. Levat que per aquela bèla cantairitz plena de vòlha , la tradicien sembla facha per èstre petada…
Naissuda dins una familha sensa cantaires – es pas de la casta dei griòts – prendre lo micrò sus lo pontin èra per ela una transgressien màger. « Tota ma carriera me siáu atenduda a me vèire butar fòra de la scena per un òme que m’auriá dich : « laissa la plaça a un autre, qu’aquí es pas ta plaça ! ». Me sembla que de poder cantar èra per miracle ».
Subretot quand pren lo micrò per denonciar l’excisien dei pichonas. « Quau que siegue podriá raubar ma filha dins la carriera, l’excisar, puei dire que l’a fach per lo ben de ma familha… Me la faliá alora aparar , enebissent au monde entier de la tocar ! Pèr aquò, la scena me semblava lo bòn endrech. »
Montar sus lo pontin, un biais de trangressar
« Ma maire a totjorn trabalhat, e de cantar èra un eveniment de cada jorn, per nosautres, a Istanbul, una ciutat onte chasca minoritat fai clantir sa musica pròpria. Tambèn » estima la cantairitz, qu’a uei plantat cavilha a Londra, « me vèsi coma una passairitz. » Canta tant kurd coma grèc o armenian… Per ela, cantar la vida, es de concret, un biais de viure alevi, fonsament, qu’ilustrarà am’una galejada dau sieu :
« Es un Alevi sus un batèu pichon que travèrsa lo Bosfòri. La chavana es tant fòrta que sembla que l’esquiu colarà leu. « Vos en faguetz pas, que Dieu es grand ! » ditz lo capitàni. « Segur qu’es grand » respond l’Alevi, « mai lo batèu, eu, es pichon… » Un biais de dire qu’una cultura, la fau viure sensa esperar son avenir. Es encara lo melhor mejan d’en esperlongar la vida.
Lire aussi : Musiques du monde musiques de femmes