
Lo temps s'es perdut
Dins los camins de l'èr
Ont, ausèl sens còs,
Una cara de dròlla
Pren sa volada.
Una perla negra dins sos uèlhs
S'escapa cap al cèl d'Icara.
Es filha del neient
Que li daissèt en eritatge
Un tròç de nuèch sens luna
Sus las labras.
Jamai tocarà tèrra
Jamai tutejarà la pèira
Nimai los arbres
E l'aiga que los enjaura.
Qu'a esposada una quimèra
Que se perdèt dins lo vent.
Publicat dins lo recuelh « L’Alba dels lops », aqueu poèma es un biais de parlar sensa ne’n parlar dau mite d’Icar, a prepaus d’una joineta que se libèra. Ne’n profiecha, la critica anglesa, per parlar de la situacion de la lenga occitana au nòstre, e subretot de la far conéisser, la publicant, dins aqueu jornau fòrça legit en Grand Bretanha.
